Soguer

Dibuix d'un SOGUER
Elaboració pròpia

Nom científic: Sambucus nigra

Noms vulgars catalans: saüquer, saüquera, sauquer, saüc, bonarbre, saüguer, soguer.

Noms vulgars espanyols: saúco (blanco o negro), sabuco, sayugo, canillero, cañilero, linsusa.

Noms vulgars anglesos: elder.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: soguer.

Descripció botànica: arbust de 4 a 8 metres d’altura de la família de les Caprifoliàcies, amb fulles caduques, grans, compostes de cinc o set folíols en forma de llança i de perfil dentat. Les flors són blanques, i creixen en forma de paraigües als límits de les tiges. Els fruits són petits i de color negre o violats.

Hàbitat: comú als marges dels camins, a la riba dels rius i boscos de tot Europa.

Recol·lecció (època): les flors es recullen a la primavera (maig-juny). Les fulles es tallen dels brots del nou any, quan ja estan fetes, també al maig. L’escorça és millor arrencar-la durant la tardor, escollint branques d’un parell d’anys. Els fruits es recol·lecten a finals d’estiu o a la tardor i es treu el suc quan s’acaben de collir.

Parts medicinals: les flors, els fruits, i la segona escorça del tronc i les branques (líber).

Propietats: les flors contenen sals minerals (nitrat potàssic), glucòsids flavonoides (rutina i quercetina) i àcids orgànics, que li confereixen propietats sudorífiques, diürètiques, depuratives i antiinflamatòries. Pel seu contingut en mucílags, també desenvolupa una acció laxant suau. Convé en tots els estats febrils:

-Refredats, grips (sudorífic, depuratiu i descongestiu). També calma la tos.

-Malalties eruptives infantils (xarampió, rubèola i escarlatina). Amb la sudoració baixa la febre.

-Afeccions de gola (amigdalitis, faringitis i estomatitis).

-Afeccions cutànies (furóncols, èczemes, acne i altres dermatosis).

Les fulles posseeixen propietats similars a les flors. El líber, és purgant i diürètic s’usa en cas d’edemes, hidropesia (retenció de líquids) i ascitis (acumulació de  líquids a la cavitat abdominal). Els fruits contenen àcids orgànics, sucres i vitamina C, entre d’altres, té accions tonificants i laxants.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió de flors (20-30) o fulles (10-15) g/L d’aigua. Se’n prenen 3-5 tasses al dia.

*(I) Essència: escalfar les flors fins que queden grogues amb caliu i recollir-ne el suc.

*(I) Decocció: 70-100g (líber)/L d’aigua. Se’n prenen 3 tasses diàries.

*(I) Fruits: es consumeixen frescos, o bé en forma d’extracte. Un abús provoca nàusees.

*(E) Compreses banyades en una infusió de flors concentrada (50-60 g/L).

*(E) Banys a la zona de la pell afectada o als ulls amb la infusió concentrada.

*(E) Gargarismes amb la mateixa infusió.

Conservació: les flors s’han d’assecar a l’ombra i en un lloc ventilat, ja seques, hauran de conservar el seu color blanc natural (una mica més groguenques que en el moment de collir-les). Les fulles s’assequen i a l’escorça se la raspa i se l’asseca.