Introducció al món de les plantes

Des de temps antics s’han utilitzat els recursos naturals per curar els problemes de salut que patien les poblacions, però actualment, els productes de l’indústria farmacèutica han ocupat el seu lloc a les farmacioles de la majoria de cases. Aquest treball pretén que la tradició popular d’utilitzar les plantes com a mètode de curació no es perdi, sinó al contrari, que es recuperi, ja que trobar-les està a l’abast de tothom i només fa falta saber identificar-les i conèixer el seu potencial perquè ens siguin útils.

Vaig decidir  fer el treball sobre les plantes medicinals perquè des de ben petita he vist que els pares sempre han optat per aquesta via com a primera opció de curació i ho coneixia a grans trets, a diferència de la majoria de gent de la meva edat, que en saben ben poc o bé gens.

Per això el motiu del treball és ajudar a promoure la curació amb plantes medicinals com una cosa fàcil i eficaç (motiu d'aquest blog), ja que sent conscient de les plantes del teu voltant, veus que hi ha molts dels problemes de salut habituals que utilitzant-ne els principis actius es poden solucionar o si més no minimitzar molt.

Tot i que conèixer la història que ens ha portat a aquest saber avui en dia és també molt interessant, com que un treball de recerca té certes limitacions m’he centrat només en l’ús que actualment es dóna a les plantes.

Desitjo que aquest treball sigui útil a molta gent, que els hi obri la porta cap al coneixement popular de les plantes medicinals que es troben al costat de casa i puguin posar en pràctica aquest saber.

 

Vulnerària

Dibuix d'una VULNERÀRIA
Elaboració pròpia

Nom científic: Anthyllis vulneraria

Noms vulgars catalans: vulnerària.

Noms vulgars espanyols: vulneraria, trébol amarillo, trébol de las arenas, trebolillo, hierba llaguera, hierba de las montañas, mata blanca, albaida, antílide, boja nevadilla.

Noms vulgars anglesos: kidney vetch, woundwort, lady’s fingers.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: vulnerària.

Descripció botànica: planta vivaç de la família de les Lleguminoses de fins a 30 cm d’altura. La seva arrel és llarga i prima. Té unes quantes tijes principals; primes i llargues amb ramificacions de les quals en surten unes quantes fulles. Les fulles es concentren a la part de la base formant una petita mata, són allargades, més grosses que les superiors i surten d’una amb una. Les flors es troben recobertes d’un suau vellut, són de color groc i es reuneixen en capçals al final de cada tija principal.

Hàbitat: viu en terrenys calcaris, ja sigui en prats solells, en vessants pedregoses i entre matolls.

Recol·lecció (època): floreix a l’abril.

Parts medicinals: tota la planta.

Propietats: tota la planta conté tanins, saponines i flavonoides. La seva infusió s’usa per netejar ferides, ja siguin netes o infectades, de difícil cicatrització, les abrasions i les zones contusionades. Afavoreix l’aparició d’una crosta i la ràpida epitelització (recobriment de la pell) de les zones lesionades. La seva infusió també es pot prendre com a depurativa de la sang.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió: amb 10-20 g de planta per litre d’aigua, de la qual se’n prenen de 2 a 3 tasses.

*(E) Rentats de les ferides: amb una decocció de 20-30 g de planta per litre d’aigua, que s’haurà de bullir almenys durant 3 minuts. S’apliquen 3 o 4 rentats al dia.

Conservació: assecar la planta en un lloc sec, a l’ombra i ventilat (perquè no quedi plena de pols).

Violer

Dibuix d'un VIOLER
Elaboració pròpia

Nom científic: Viola odorata

Noms vulgars catalans: viola, viola boscana, violeta (de la Mare de Déu), viola d’olor, viola vera.

Noms vulgars espanyols: violeta (común), violeta olorosa, viola.

Noms vulgars anglesos: (forest) violet, sweet violet.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: violer.

Descripció botànica: herba perenne o vivaç de la família de les Violàcies, sense tija aparent, és a dir, amb les fulles disposades en mata a la base arrencant de la mateixa arrel. Les fulles grosses i verdes tenen forma de cor. Les flors neixen als extrems de les tiges que també surten de l’arrel, tenen un color violeta intens, i està formada per cinc pètals desiguals. El fruit és una càpsula rodona, vellosa i de color violada brut.

Hàbitat: entre les bardisses, a les ribes i als boscos frescos, generalment d’alzina i de roure.

Recol·lecció (època): es cull quan comença la primavera, només la flor (pètals). I l’arrel es recull a la tardor.

Parts medicinals: les flors, les fulles i l’arrel.

Propietats: tota la planta conté saponines (especialment l’arrel), que la fan expectorant i diürètica; mucílags, d’acció emol·lient, bèquica (antitussígena) i laxant; àcid salicílic, d’efecte antiinflamatori i sudorífic; pigments (antocianines) i glucòsids, als quals se’ls hi atribueix un suau efecte diürètic; i essència, a les flors. Les flors tenen les següents propietats:

-Afeccions respiratòries: les saponines fluïdifiquen les segregacions bronquials, descongestionen els bronquis i calma la tos. Els mucílags exerceixen una acció suavitzant i antiinflamatòria sobre totes les mucoses. Així doncs, és una planta molt útil pels constipats bronquials, bronquitis, traqueïtis i broncopneumònia. A més a més les violes són sudorífiques, cosa que afavoreix a baixar la febre.

-Cistitis: exerceix una acció antiinflamatòria sobre l’aparell urinari.

-Migranyes i mals de cap.

-Afeccions bucals i de la gola: va bé en cas d’estomatitis, gingivitis, faringitis, amigdalitis, laringitis i afonia.

Les fulles tenen propietats semblants a les flors, però amb major efecte sudorífic, diürètic i laxant.

Les arrels són molt riques en saponines (acció vomitiva). És usada en cas d’intoxicació alimentaria o d’empatx.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió: amb 30-40 g (fulles i/o flors)/L d’aigua, de la qual se’n prenen 3 o 4 tasses diàries.

*(I) Xarop: amb 50 g de flors (macerades en 1/2 L d’aigua durant 12 h, es filtra), se li afegeixen 200 g de mel i es bull 5 minuts. S’administren 1-3 cullerades cada 2 hores.

*(I) Decocció vomitiva: amb 10-20 g d’arrel triturada en 1/4 L d’aigua, bullir-ho fins a reduir-ho a la meitat (1 cullerada/5 min).

*(I) Pols d’arrel: dissolt (1-4 g en mig got d’aigua). L’efecte vomitiu és més intens.

*(E) Glopeigs, gargarismes, rentats a les parpelles i compreses: amb la mateixa infusió.

Conservació: congelar les flors.

Vincapervinca

Dibuix d'una VINCAPERVINCA
Elaboració pròpia

Nom científic: Vinca menor

Noms vulgars catalans: vincapervinca, pervinca, vinca, herba donzella, donzella, viola de bruixa.

Noms vulgars espanyols: vincapervinca, brusela, hierba doncella.

Noms vulgars anglesos: (early flowering) periwinkle, lesser periwinkle.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: vincapervinca.

Descripció botànica: planta vivaç de la família de les Apocinàcies, amb tijes que s’arrosseguen pel terra de fins a 2 m de longitud. Les seves fulles perennes, llargues, oposades i de perfil llís, comencen a aparèixer a la mateixa alçada. Les flors són pedunculades, de color verd o violeta amb cinc pètals cadascuna. Té un gust amarg.

Hàbitat: creix en boscos humits, especialment de roure i faigs.

Recol·lecció (època): les fulles es poden recol·lectar qualsevol època de l’any.

Parts medicinals: les fulles.

Propietats: el seu principi actiu més important és la vincamina (0’1% - 0’2%), un alcaloide indòlic amb notables propietats vasodil·latadores. A més a més conté tanins d’acció astringent i altres alcaloides (fins a 35). Les seves aplicacions són:

-Insuficiència circulatòria cerebral: la vincamina és un potent vasodil·latador de les arteries cerebrals, que augmenta la irrigació sanguínia del teixit cerebral i millora el funcionament del sistema nerviós central. També és hipotensora. S’aplica en cas de mal de caps, vertigen, brunzits a les orelles... És ideal per combatre els trastorns de la senilitat. A més a més s’ha demostrat que la vincamina millora l’oxigenació de les neurones.

-Migranyes: per tot això també s’usa per calmar la crisi de dolor i evitar la seva reaparició.

-Hemorràgies: l’efecte astringent i hemostàtic dels seus tanins és usat pel tractament d’antituberculosi. Externament s’aplica en cas de ferides sagnants, contusions i cops per reduir l’hemorràgia.

-Colitis i gastroenteritis: serveix per tallar la diarrea.

-Diabetis: els alcaloides de la vincapervinca presenten un discret efecte hipoglucemiant; fan descendir el nivell de glucosa a la sang, redueixen la glucosúria (eliminació de glucosa amb l’orina).

-Galactòfuga: para la producció de llet a les dones lactants. S’ingereix per via oral i s’apliquen compreses sobre els pits, en cas d’inflamació (mastitis) o quan interessa suspendre la lactació.

-Tonificant general i de l’aparell digestiu.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Decocció: de 30-50 g de fulles per litre d’aigua durant 2 minuts. S’ingereixen de 3 a 5 tasses diàries, endolcides amb mel (ja que és molt amarga).

*(I) Preparats farmacèutics (càpsules, xarops, etc).

*(E) Compreses: sobre la pell o les màmes. Es realitza amb la mateixa decocció aplicada durant 10-15 minuts, dues o tres vegades al dia. En cas d’hemorràgies i cops s’aplica en fred, i en cas de màmes inflades s’apliquen calentes.

Conservació: assecar les fulles en un lloc amb ombra i ventilat.

Vermelló

Dibuix d'un VERMELLÓ
Elaboiració pròpia

Nom científic: Lavandula spica

Noms vulgars catalans: espígol, espígola, espigolina, espic, espígol femella, lavanda.

Noms vulgars espanyols: lavándula hembra, espliego, espigolina.

Noms vulgars anglesos: lavender.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: vermelló.

Descripció botànica: és una mata llenyosa de la família de les Labiades, que cada any treu nous brots de secció quadrada que poden fer de 15 a 60 cm d’altura. Les fulles són oposades, primes, allargades i de color verd grisós. Les flors són petites i formen una espiga terminal de color blau o lilós. És una planta molt aromàtica.

Hàbitat: terrenys calcaris, secs i assolellats. No sol aparèixer a menys de 600 metres d’altitud.

Recol·lecció (època): quan les flors estan obertes, durant els mesos de juny i juliol, es recullen les summitats florides al migdia amb sol. Les fulles a qualsevol època de l’any.

Parts medicinals: les summitats florides i les fulles.

Propietats: les summitats florides i les fulles són molt riques en oli essencial volàtil (1% - 5%) de composició molt complexa, format per diversos alcohols terpènics i els seus èsters (el més important és el linalol). Aquest oli fa que tingui les següents propietats:

-Sedant i equilibrador del sistema nerviós vegetatiu (malalties psicosomàtiques).

-Digestiva: antiespasmòdica, carminativa i antisèptica.

-Antireumàtica i antiinflamatòria (a nivell articular o muscular).

-Antisèptica (ferides, cremades i picades).

-Relaxant i desfatigant (després d’un esforç físic o esgotament).

-Sedant sobre el sistema nerviós central (hiperactivitat, dificultat de son).

-Balsàmica (laringitis, traqueïtis, bronquitis, constipats i constipats bronquials).

Precaució: l’essència del vermelló per a ús intern s’ha d’utilitzar amb molta precaució degut a que en dosis altes pot produir nerviosisme o convulsions.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern(E):

*(I) Infusió: amb 30-40 g/L (d’aigua) de summitats florides i fulles. Tres tasses diàries.

*(I) Extracte fluït: s’ingereixen 30 gotes, 2 o 3 vegades al dia.

*(I) Essència: la dosis habitual és de 3-5 gotes, 2 o 3 cops al dia.

*(E) Essència de lavanda: unes gotes aspirades o fregades sobre la pell.

*(E) Rentats i compreses: la infusió més concentrada, mullar les ferides i posar-hi durant 15-30 min. la compresa.

*(E) Locions i friccions: es poden fer amb gotes d’essència, d’oli o d’aigua de lavanda.

Conservació: s’assequen les summitats el més ràpid possible i es conserven en recipients hermètics.

Verdolaga

Dibuix d'una VERDOLAGA
Elaboració pròpia

Nom científic: Portulaca oleracea

Noms vulgars catalans: Verdolaga, verdalaga, enciam de patena.

Noms vulgars espanyols: Verdolaga, portulaca, beldroaga, flor de las once, flor de un día, porcelana, colchón de niño, tarfela, lega.

Noms vulgars anglesos: purslane, pursley.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: verdolaga.

Descripció botànica: planta anual de la família de les Portulacàcies que s’arrossega per terra. Les seves tiges s’estenen pel terra i són de color vermell. Té les fulles carnoses; oposades a la part inferior, escampades més amunt, amb forma d’espàtula i amb una tija petita. Les vores de les fulles tenen un color roig. Les seves flors passen inadvertides però durant l’estona de sol es veuen obertes. Les flors són grogues i tenen cinc pètals. El fruit és sec i s’obre mitjançant una tapa, conté nombroses i diminutes llavors negres.

Hàbitat: viu en llocs erms i en terrenys sorrencs de prop dels rius.

Recol·lecció (època): es pot recollir durant tot l’any, però a la primavera i a l’estiu està més activa.

Parts medicinals: les fulles i les tiges fresques.

Propietats: tota la planta conté abundants mucílags que són el seu principi actiu més important, i que li donen propietats emol·lients, antiinflamatòries i laxants. També posseeix vitamina C que la fa antiescorbútica. Presenta propietats diürètiques i depuratives, encara que no se’n conegui bé el seu principi actiu. S’aplica en cas de restrenyiment crònic. Com a diürètica i depurativa resulta molt recomanable en cas d’obesitat o alimentació sobrecarregada. Per la seva acció suavitzant i antiinflamatòria resulta útil en la cistitis i en els càlculs urinaris.

També s’utilitza externament (cataplasmes) en cas de blefaritis (inflamació de les parpelles) i de conjuntivitis.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Com a verdura a l’amanida, amanida amb sal, oli i llimona.

*(I) Decocció: 100 g de planta fresca per 1 L d’aigua. Es prenen fins a 5 tasses diàries.

*(E) Cataplasmes de la planta fresca triturada.

Conservació: no cal conservar-la ja que és anual. I de totes maneres, com que les propietats es troben a la part carnosa, si s’assequés, es perdrien.

Valeriana

Dibuix d'una VALERIANA
Elaboració pròpia

Nom científic: Valeriana officinalis

Noms vulgars catalans: valeriana (vera), valeriana oficinal, herba gatera.

Noms vulgars espanyols: valeriana oficinal, valeriana de las boticas, valeriana medicinal, valeriana menor, raís de catacata, hierba de los gatos, alfeñique.

Noms vulgars anglesos: (fragrant) valerian.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: valeriana.

Descripció botànica: planta herbàcia de la família de les Valerianàcies amb tiges erectes, primes i estirades que arriben de 0’5 a 2 metres d’altura. De la tija principal en surten unes ramificacions plenes de fulles que neixen de forma oposada. Les flors són petites, de color rosat, i s’agrupen en ramets terminals.

Hàbitat: en prats en boscos clars, en llocs ombrívols i frescs (fins als 2100 m d’altitud).

Recol·lecció (època): a l’estiu o a la tardor, quan s’han perdut els fruits i la planta està seca o apunt de fer-ho.

Parts medicinals: arrel i rizoma.

Propietats: les arrels contenen un 1% d’oli essencial d’acció antiespasmòdica amb nombrosos components (terpens, èsters de bornil, etc.) i del 1% al 5% de valepotriats, substàncies sedants. El principi actiu més important és el baldrinal, que és el metabòlit del valepotriat anomenat valtrat. La valeriana posseeix efectes tranquil·litzants, sedants, somnífers, analgèsics, antiespasmòdics i anticonvulsius. Produeix una sedació de tot el sistema nerviós central i vegetatiu, disminuint l’ansietat. També disminueix la pressió arterial. Les seves indicacions són els següents:

-Distonies neurovegetatives: ansietat, neurosis d’angoixa, neurastènia o irritabilitat, mals de cap, palpitacions, arítmies, hipertensió arterial essencial (que no té causa orgànica), tremolors, neurosis gàstrica (nervis a l’estómac), còlon irritable, i altres malalties psicosomàtiques.

-Epilèpsia: preveu l’aparició dels atacs epilèptics, no substitueix a la medicació indicada.

-Asma: la seva acció antiespasmòdica i sedant evita l’espasme dels bronquis, que juntament amb l’edema de la mucosa, és un dels factors causants de l’asma.

-Dolors: pel seu efecte analgèsic resulta útil per alleugerir els dolors interns (ciàtics i reumàtics) i extern (cops, lumbàlgies, distensions musculars).

-Depressió nerviosa i esgotament.

-Insomni (acció somnífera).

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió: 15-20 g d’arrel triturada/L d’aigua (se’n prenen 5 tasses diàries).

*(I) Maceració: 100 g d’arrel/L d’aigua calenta (12 h repòs). De 3 a 4 tasses al dia.

*(I) Pols d’arrel: s’administra 1 g, de 3 a 4 vegades al dia.

*(E) Compreses: amb la decocció (50-100 g d’arrel seca/L d’aigua, bullir-ho 10 min.) s’aplica calenta sobre la zona adolorida.

*(E) Banys d’aigua calenta afegint-hi 1-2 L de la mateixa decocció (acció sedant).

Conservació: assecar l’arrel i el rizoma en un lloc ombrívol.

Trèvol

Dibuix d'un TRÈVOL
Elaboració pròpia

Nom científic: Trifolium pratense

Noms vulgars catalans: trèvol, trèvol de prat, trifoli o trifoli de prat, farratge bord, herba de la desfeta.

Noms vulgars espanyols: trébol de prados o pratense, trébol encarnado, trébol común, trébol de la luna o de la media luna, trébol rojo, trébol rosado, trébol colorado, trébol morado, trébol violeta, trébol violado i melga.

Noms vulgars anglesos: wild clover, red clover.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: trèvol.

Descripció botànica: planta herbàcia vivaç de la família de les Lleguminoses que arriba als 50 cm d’altura. Les seves tiges neixen de l’arrel i tenen pelets blancs. Les fulles estan dividides en tres folíols ovalats que presenten una taca blanca de característica pròpia. Els caps florals són de color blancs o vermells violats.

Hàbitat: creix en prats i pastures humides, especialment en terrenys calcaris.

Recol·lecció (època): les flors es cullen

Parts medicinals: fulles i flors.

Propietats: conté tanins, glucòsids, àcids orgànics i pigments. Resulta útil en les afeccions respiratòries (bronquitis, tos i ronqueres) i en les digestives (diarrea, gastritis i manca de gana). Externament, s’usa en banys i compreses contra les irritacions i inflamacions de la pell. En banys també té un efecte antireumàtic.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Decocció: durant 10 minuts de 20 a 30 g de fulles i/o flors per litre d’aigua. Se’n prenen cinc tasses diàriament.

*(E) Compreses i banys: amb la mateixa decocció que l’ús intern, però més concentrada.

Conservació: s’asseca en un lloc solell i ventilat.

Soguer

Dibuix d'un SOGUER
Elaboració pròpia

Nom científic: Sambucus nigra

Noms vulgars catalans: saüquer, saüquera, sauquer, saüc, bonarbre, saüguer, soguer.

Noms vulgars espanyols: saúco (blanco o negro), sabuco, sayugo, canillero, cañilero, linsusa.

Noms vulgars anglesos: elder.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: soguer.

Descripció botànica: arbust de 4 a 8 metres d’altura de la família de les Caprifoliàcies, amb fulles caduques, grans, compostes de cinc o set folíols en forma de llança i de perfil dentat. Les flors són blanques, i creixen en forma de paraigües als límits de les tiges. Els fruits són petits i de color negre o violats.

Hàbitat: comú als marges dels camins, a la riba dels rius i boscos de tot Europa.

Recol·lecció (època): les flors es recullen a la primavera (maig-juny). Les fulles es tallen dels brots del nou any, quan ja estan fetes, també al maig. L’escorça és millor arrencar-la durant la tardor, escollint branques d’un parell d’anys. Els fruits es recol·lecten a finals d’estiu o a la tardor i es treu el suc quan s’acaben de collir.

Parts medicinals: les flors, els fruits, i la segona escorça del tronc i les branques (líber).

Propietats: les flors contenen sals minerals (nitrat potàssic), glucòsids flavonoides (rutina i quercetina) i àcids orgànics, que li confereixen propietats sudorífiques, diürètiques, depuratives i antiinflamatòries. Pel seu contingut en mucílags, també desenvolupa una acció laxant suau. Convé en tots els estats febrils:

-Refredats, grips (sudorífic, depuratiu i descongestiu). També calma la tos.

-Malalties eruptives infantils (xarampió, rubèola i escarlatina). Amb la sudoració baixa la febre.

-Afeccions de gola (amigdalitis, faringitis i estomatitis).

-Afeccions cutànies (furóncols, èczemes, acne i altres dermatosis).

Les fulles posseeixen propietats similars a les flors. El líber, és purgant i diürètic s’usa en cas d’edemes, hidropesia (retenció de líquids) i ascitis (acumulació de  líquids a la cavitat abdominal). Els fruits contenen àcids orgànics, sucres i vitamina C, entre d’altres, té accions tonificants i laxants.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió de flors (20-30) o fulles (10-15) g/L d’aigua. Se’n prenen 3-5 tasses al dia.

*(I) Essència: escalfar les flors fins que queden grogues amb caliu i recollir-ne el suc.

*(I) Decocció: 70-100g (líber)/L d’aigua. Se’n prenen 3 tasses diàries.

*(I) Fruits: es consumeixen frescos, o bé en forma d’extracte. Un abús provoca nàusees.

*(E) Compreses banyades en una infusió de flors concentrada (50-60 g/L).

*(E) Banys a la zona de la pell afectada o als ulls amb la infusió concentrada.

*(E) Gargarismes amb la mateixa infusió.

Conservació: les flors s’han d’assecar a l’ombra i en un lloc ventilat, ja seques, hauran de conservar el seu color blanc natural (una mica més groguenques que en el moment de collir-les). Les fulles s’assequen i a l’escorça se la raspa i se l’asseca.

Sempre viva de camp

Dibuix d'una SEMPREVIVA DE
CAMP
Elaboració pròpia

Nom científic: helichrysum stoechas

Noms vulgars catalans: perpètua, perpetuïna, sempreviva borda, sempreviva de camp, flor de tot l’any, flor de mort, guirnalda, maçanella, maçanilla, ramell de Sant Ponç, flor de Santa Llúcia.

Noms vulgars espanyols: perpetua, perpetua amarilla, perpetua de monte, perpetua silvestre, siempreviva amarilla, amaranto amarillo, inmortal, manzanilla bastarda.

Noms vulgars anglesos: everlasting sungold.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: sempreviva de camp.

Descripció botànica: és una mata perenne de la família de les Asteràcies, llenyosa amb tiges d’1 a 2 pams de llargada, verticals o horitzontals. Té les fulles molt estretes i blanquinoses (uniforme a tota la planta). A la summitat de les tiges es formen uns capçals que neixen tan junts, que semblen aglomerar-se, són petits i grocs o daurats.

Hàbitat: marges de camins, prats secs i assolellats.

Recol·lecció (època): floreix al mes de maig, moment idoni per collir les summitats florides.

Parts medicinals: summitats florides.

Propietats: la planta conté essència, i el seu component principal és l’acetat de neril. Té les següents propietats: antial·lèrgica, antiinflamatòria, antitussígena, expectorant, antisèptica, diürètica i colerètica. Per aquestes propietats és indicada en cas de:

-Al·lèrgies respiratòries.

-Conjuntivitis.

-Blefaritis (inflamació de les parpelles degut a una ferida).

-Rinitis (inflamació de la mucosa nassal).

-Grip i/o refredat.

-Amigdalitis i faringitis.

-Afeccions urinàries.

-Èczemes.

Preparació del remei: d’ús intern (I) i d’ús extern (E):

*(I) Infusió.

*(E) Gargarismes i glopeigs.

Conservació: assecar les summitats en un lloc sec.

Sajolida

Dibuix d'una SAJOLIDA
Elaboració pròpia

Nom científic: Satureja montana

Noms vulgars catalans: sadurija, saldorija, saborija, saboritja, sabotida, sajurida, sajolida, sarudija, herba d’olives, hisopet.

Noms vulgars espanyols: ajedrea, ajedrea silvestre o salvage, ajedrea montesquina o de montaña, jedrea, hisopillo, morquera, saborea.

Noms vulgars anglesos: winter savory

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: sajolida.

Descripció botànica: és una mata de tiges llenyoses de la família de les Labiades, que arriba a 25-30 cm d’altura. Les fulles són fines i acabades en punta, plenes d’uns foradets petits on s’hi troben les glàndules productores de l’essència o l’aroma característica. Les flors són petites, de color blanc o rosat, i dividides en dos llavis pròpia de la seva família.

Hàbitat: s’adapta millor als climes solells i secs com carenes assolellades o zones extenses de roca (cap arbre).

Recol·lecció (època): les flors (i les tiges tendres amb fulles) es cullen a partir del juliol fins a la tardor.

Parts medicinals: fulles, flors i tiges fines.

Propietats: conté fins a 1 % d’oli essencial ric en carvacrol i cimol, que li atorga propietats estimulants, carminatives, antiespasmòdiques, vermífugues, diürètiques i pectorals. Usos:

-Sobre l’aparell digestiu actua com a aperitiva, facilitant la digestió, carminativa (evita l’expulsió de gasos), vermífuga i antiespasmòdica (relaxa els músculs de l’intestí), resultant útil en cas de diarrea. Convé als que pateixen de gastritis.

-Sobre el sistema nerviós exerceix una suau acció tonificant, és ideal en cas de fatiga crònica, debilitat, hipotensió i astènia. S’ha d’acompanyar d’altres tractaments naturals.

-La seva acció afrodisíaca és discreta i progressiva.

-És lleugerament diürètica i depurativa, raó pel qual convé, als obesos, artrítics i gotosos.

-Proporciona una acció balsàmica i expectorant, degut als seus olis essencials. És útil en bronquitis agudes i cròniques, així com en casos d’asma.

Preparació del remei: d’ús intern (I):

*(I) Infusió: amb 20 g de planta per litre d’aigua, de la qual se’n poden ingerir fins a 3 o 4 tasses per dia.

*(I) Essència: de 3 a 5 gotes després de cada àpat.

Conservació: assecar les tiges en un lloc sec i ventilat.