Comí

Dibuix d'un COMÍ
Elaboració pròpia

Nom científic: Cuminum cyminum

Noms vulgars catalans: comí (castellà).

Noms vulgars espanyols: comino hortense, comino fino, comino común, falso anís.

Noms vulgars anglesos: cumin.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: comí.

Descripció botànica: herba anual de la família de les Umbel·líferes que creix fins a 50 cm. Té les fulles dividides en segments molt prims, quasi filiformes. Les flors blanques o rosades, s’agrupen en paraigües petits. Les llavors són allargades i comprimides lateralment recobertes de pèl aspre.

Hàbitat: en zones de camps deixats, o terrenys urbans abandonats.

Recol·lecció (època): floreix a partir del mes de juny i les llavors maduren a l’estiu.

Parts medicinals: les llavors.

Propietats: el comí conté un 10% d’oli eteri, i una essència que té com a principi actiu més important l’aldehid cumínic o cuminal. És aperitiu, digestiu i carminatiu (fa desaparèixer els gasos intestinals). També proporciona un cert efecte galactogen, és a dir, que afavoreix la segregació de llet de les mares quan alleten.

Precaució: l’essència no es pot administrar als nens, ja que els hi pot provocar convulsions.

Preparació del remei: d’ús intern (I):

*(I) Infusió: 2 g de comí, sencers o lleugerament triturats, per cada tassa d’aigua. Se’n ingereix una tassa després de dinar i una altra després de sopar. Als nens petits se’ls hi pot administrar 2 o 3 cullerades d’infusió després de cada àpat.
*(I) Pols: en dosis d’1 g després de cada àpat, dissolt amb aigua o llet.
*(I) Essència: administrar d’1 a 3 gotes, 3 cops al dia.

Conservació: assecar les llavors.