Peu d'ase

Dibuix d'un PEU D'ASE
Elaboració pròpia

Nom científic: Tussilago farfara

Noms vulgars catalans: tussílag, fàrfara, pota de cavall, pota d’euga, peu de mula, peu d’ase, pota de bou, fills-abans-que-elpare, ungla de cavall.

Noms vulgars espanyols: tusílago, pie o uña de caballo, pata de asno, uña de asno, pie de mulo, pata de mula, fárfara.

Noms vulgars anglesos: coltsfooot, british tobacco.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: peu d’ase.

Descripció botànica: planta vivaç de la família de les Compostes, de els quals primer neix la flor i després la fulla. El rizoma forma unes tiges sense fulles recobertes només d’escames. Les fulles són arrodonides amb dents petites al voltant; verdes per dalt i blanques amb borrissol al revers. Als capçals de les tiges carnoses s’hi formen les flors grogues.

Hàbitat: a les vores dels camins rurals on s’hi acumula l’argila, i les aigües que van a parar en aquest llocs també fan que sigui un lloc humit i frescos. També es pot trobar en llocs calcaris, encara que és menys habitual.

Recol·lecció (època): les flors es recullen quan els capçals estan apunt d’obrir-se, perquè quan s’assequin estiguin oberts. Més tard, es recullen les fulles (sense la tija).

Parts medicinals: fulles seques i els capçals florits.

Propietats: els capçals florits i sobretot les fulles contenen abundant mucílags amb propietats sobre les vies respiratòries: expectorants, bèquiques, antitussigents i emol·lients (suavitzants). També contenen alcohols, triterpènics i flavonoides (rutina i hiperòssit) d’acció antiespasmòdica suau que contribueix a l’acció antitussigen i broncodil·latadora del tussílag. Posseeix també propietats sudorífiques i depuratives, ja que provoca l’eliminació de toxines per l’orina o per la suor.

Així doncs és útil per tots els problemes respiratoris: bronquitis aguda i crònica, constipats bronquials, asma, encisema pulmonar, broncopneumònies, grip, traqueïtis, laringitis, faringitis, amigdalitis (angines). A més a més va bé pels ex-fuamdors, ja que contribueix a regenerar la mucosa respiratòria dels que han deixat de fumar.

Externament també és usat contra problemes de la pell: ferides i úlceres, erupcions i inflamacions (dermatitis).

Precaució: les fulles eren usades crues com a amanida pel seu contingut de Vitamina C. Però és millor abstenir-se de prendre les fulles crues perquè tenen un alcaloide tòxic pel fetge, que desapareix amb la dessecació.

Preparació del remei: d’ús intern i d’ús extern:

*Infusió: 30-50 g de planta seca per 1 L d‘aigua (3-5 tasses diàries calentes), s’ha de colar i es pot endolcir.

*Gargarisme: la mateixa infusió o una mica més concentrada.

*Compreses o locions: sobre la pell afectada amb la infusió concentrada.

Conservació: els capçals s’assequen més difícilment que els fulles.