Pixa-llits

Dibuix d'un PIXA-LLITS
Elaboració pròpia

Nom científic: Taraxacum officinale

Noms vulgars catalans: dent de lleó, ferrexacó, queixals de vella, lletsó d’ase, xicoira, xicoia, cama-roja, pixa-llits, pixacà, llumenetes, bufallums, apagallums.

Noms vulgars espanyols: diente de león, taraxacón, achicoria amarga, amargón, almirón, pelosilla, cardeña, hocico de puerco, lechiriega.

Noms vulgars anglesos: lion’s tooth.

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: pixa-llits.

Descripció botànica: planta vivaç de la família de les Compostes, que arriba als 30 cm d’altura. Les fulles són profundament dentades o lobulades, i formen una mata basal ran de terra, de les quals hi surten unes tiges florals, on al final de cadascuna hi ha un pa florit de color groc viu. Les llavors apareixen al lloc de les flors en forma de bola blanca, gens consistent, formada per un plomall, en el qual cada ploma està enganxada amb una llavor. Aquest mecanisme ajuda a la propagació de la llavor.

Hàbitat: és molt comú en prats, camps i vores de camins rurals.

Recol·lecció (època): les fulles i l’arrel es poden recollir a finals de primavera i durant tot l’estiu.

Parts medicinals: les fulles i l’arrel.

Propietats: les fulles i l’arrel contenen inulina i taraxacina, un principi amarg, al qual deuen les seves propietats tòniques i digestives. Les fulles, a més a més, contenen flavonoides, cumarines i vitamines B i C. Aquestes són les seves propietats:

-Aperitiu, digestiu i tònic digestiu: augmenta la segregació de totes les glàndules digestives (saliva, bilis, sucs intestinals, gàstrics i pancreàtics), facilitant amb això la digestió.

-Colerètic (augmenta la producció de la bilis al fetge) i colagog (facilita el buidatge de la vesícula biliar). És ideal per a les persones que pateixen: insuficiència hepàtica, hepatitis, cirrosis (triplica la producció de bilis), disquinesies biliars o càlculs a la vesícula biliar (millora la seva funció pendent del tractament definitiu).

-Diürètic i depuratiu: augmenta el volum d’orina, i afavoreix l’eliminació de substàncies àcides de residu, que es queden a l’organisme. Convé als pletòrics, gotosos i artrítics.

-Laxant suau, no irritant, especialment útil en els casos de mandra o atonía intestinal. El seu efecte laxant unit al depuratiu, la fan molt útil en cas d’èczema, erupcions i cel·lulitis.

Preparació del remei: d’ús intern (I):

*(I) Amanida: tenen un agradable gust, es poden amanir amb oli i llimona.

*(I) Suc fresc: s’obté per pressió o trituració de les fulles i arrels. Es prenen 2 o 3 cullerades abans de cada àpat. Per aconseguir un important efecte depuratiu, s’ha de prendre durant un mes o un mes i mig, a la primavera.

*(I) Infusió: es prepara amb 60 g de fulles i arrel per 1 L d’aigua. Es pren una tassa abans de cada àpat.

Conservació: es poden netejar i assecar les fulles i les arrels.