 |
| Dibuix d'una BETÒNICA Elaboració pròpia |
Nom científic: Stachys officinalis
Noms vulgars catalans: betònica, brotònica.
Noms vulgars espanyols: bretónica, betónica.
Noms vulgars anglesos: betony.
Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: betònica.
Descripció botànica: planta de la família de les Labiades que pot arribar a fer 60 cm d’altura. Les tiges són llargues, de secció quadrada i recobertes de borrissol. Les fulles són poc abundants al llarg de la tija, són ovalades, amb la part inferior en forma de cor i les vores amb ondulacions i també tenen borrissol. Les flors estan a la part superior de les tiges, organitzades en forma d’espiga de color porpra o rosat.
Hàbitat: creix en alzinars, rouredes o fagedes, per exemple, en zones on hi hagi una presència important de matèria orgànica en descomposició.
Recol·lecció (època): com que s’aprofita tota la planta es pot agafar sempre i quan estigui en bones condicions. La planta floreix a la primavera i a l’estiu, a partir del mes de maig.
Parts medicinals: tota la planta.
Propietats: tota la planta conté tanins, substàncies amargues, glucòsids i saponines. Per ús intern és astringent, tot hi que un excés pot provocar gastroenteritis i diarrea. La seva aplicació més important és com a vulnerària: ajuda a curar les ferides i úlceres.
Preparació del remei: d’ús extern (E):
*(E) Compreses: amb una decocció de 100 g de fulles seques per 1 L d’aigua. S’aplica localment a la pell afectada una compresa diverses vegades al dia i s’hi manté 15 minuts.
*(E) Pols de fulles seques: s’esnifa per provocar l’esternut.
Precaució: no és recomanable el seu ús intern, ja que pot provocar trastorns digestius.
Conservació: netejar i assecar tota la planta.
Noms vulgars espanyols: bretónica, betónica.
Noms vulgars anglesos: betony.
Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: betònica.
Descripció botànica: planta de la família de les Labiades que pot arribar a fer 60 cm d’altura. Les tiges són llargues, de secció quadrada i recobertes de borrissol. Les fulles són poc abundants al llarg de la tija, són ovalades, amb la part inferior en forma de cor i les vores amb ondulacions i també tenen borrissol. Les flors estan a la part superior de les tiges, organitzades en forma d’espiga de color porpra o rosat.
Hàbitat: creix en alzinars, rouredes o fagedes, per exemple, en zones on hi hagi una presència important de matèria orgànica en descomposició.
Recol·lecció (època): com que s’aprofita tota la planta es pot agafar sempre i quan estigui en bones condicions. La planta floreix a la primavera i a l’estiu, a partir del mes de maig.
Parts medicinals: tota la planta.
Propietats: tota la planta conté tanins, substàncies amargues, glucòsids i saponines. Per ús intern és astringent, tot hi que un excés pot provocar gastroenteritis i diarrea. La seva aplicació més important és com a vulnerària: ajuda a curar les ferides i úlceres.
Preparació del remei: d’ús extern (E):
*(E) Compreses: amb una decocció de 100 g de fulles seques per 1 L d’aigua. S’aplica localment a la pell afectada una compresa diverses vegades al dia i s’hi manté 15 minuts.
*(E) Pols de fulles seques: s’esnifa per provocar l’esternut.
Precaució: no és recomanable el seu ús intern, ja que pot provocar trastorns digestius.
Conservació: netejar i assecar tota la planta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada