Cirerer de pastor

Dibuix d'un CIRERER DE PASTOR
Elaboració pròpia

Nom científic: Arbutus unedo
 

Noms vulgars catalans: alborçó, cirerer d’arboç, cirerer de pastor, cirerer de llop, alborcer, llipoter, arborcera.
 

Noms vulgars espanyols: madroño común, madroñera, alborocera, albornio, borto, naranjuelo, borrachín, árbol de las fresas.
 

Noms vulgars anglesos: strawberry tree, arbutus.
 

Nom popular a Sant Julià de Vilatorta: cirerer de pastor.

 

Descripció botànica: arbust de fulla perenne de la família de les Ericàcies, pot arribar a fer 2-3 metres d’alçada. Es pot fer un arbre si es deixa créixer naturalment. Té les branques marrons, i les fulles permanentment verdes. Les seves flors blanques i verdes, en forma de cascavell, es disposen en ramets penjants. El seu fruit és de color verd quan encara no ha madurat i vermellós quan ja ho ha fet, recoberta de pues toves i amb l’interior groc.

 

Hàbitat: boscos d’alzines, alzines sureres i a muntanyes baixes de l’Europa mediterrània.

 

Recol·lecció (època): les flors surten a finals d’estiu o amb les primeres pluges de tardor; i els fruits, que és la part d’interès medicinal, maduren l’any següent, quan la planta torna a florir.

 

Parts medicinals: els fruits, les fulles i l’escorça.

 

Propietats: els fruits de l’arboç contenen sucres, àcids orgànics, pectina i taní. Són astringents i no convé abusar- ne. Les fulles i l’escorça posseeixen fins a un 36% de taní, que les fa molt astringents, i arbutina, un glucòsid que té acció antisèptica i antiinflamatòria sobre l’aparell urinari. És útil contra les infeccions urinàries, la cistitis, els càlculs i còlics renals, la diarrea i la disenteria.

 

Precaució: els fruits madurs de l’arboç poden arribar a un cert grau alcohòlic, degut a que el procés de fermentació es pot iniciar en el mateix arbre. Per això, i el seu grau d’astringència, no convé prendre’n més d’un grapat al dia.

 

Preparació del remei: d’ús intern (I):

*(I) Fruits: es poden consumir frescos, en melmelada o bé en confitura.

*(I) Decocció: amb les fulles i l’escorça seca, a raó de 30 g per 1 L d’aigua. Se’n beuen 2 o 3 tasses al dia en cas d’afeccions urinàries, i 4 o 5 en cas de diarrea.
 

 Conservació: netejar i assecar les fulles i l’escorça. També se’n pot fer melmelada.